Al Port només hi trobem dos espècies de l’ordre caudats, al qual pertanyen les salamandres i els tritons. Tot i això, són sense dubte la joia de la corona dels amfibis del nostre massís. Els coneixes?
Tritó verd (Triturus marmoratus)
També conegut com a tritó marbrat o tritó jaspiat, es tracta d’un amfibi caudat de mida mitjana, assolint entre 12 i 16 cm de llarg, amb una morfologia força fàcil de distingir. Es caracteritza per tenir el cap deprimit, els ulls laterals, la cua comprimida, i una imponent coloració disruptiva (patró de camuflatge que consisteix en difuminar els contorns de l’animal). Aquesta és de color verd viu amb taques fosques de mida variable i una línia taronja dorsal en les femelles i els individus juvenils.
Un caràcter curiós és l’imponent canvi d’aspecte que desenvolupen els mascles durant l’època de zel. En aquest moment, presentaran una gran cresta dorsal de coloració groguenca-ataronjada, una cua més gran i uns colors més vistosos.
El tritó verd té hàbits nocturns i principalment terrestres, però amb la necessitat d’estar sempre prop de zones amb aigua. Es localitza en boscos i vegetació de ribera, tot i que també es pot trobar en punts d’aigua artificials de zones urbanitzades, sempre que l’aigua estigui neta i poc contaminada.
La seva alimentació està centrada casi exclusivament en tot tipus d’invertebrats, tot i que en fase aquàtica també pot depredar larves d’altres urodels o de la seva pròpia espècie.
A més dels canvis morfològics, durant l’època del zel els mascles també es tornen molt més territorials i agressius entre ells. El seguici abans de l’aparellament consta de dues fases: una d’exhibició del mascle i una de transferència de l’espermatòfor, que és l’estructura que conté els gàmetes masculins i que les femelles s’introduiran.
El tritó verd es distribueix al nord de la península ibèrica i l’oest de França. A nivell de Catalunya, n’hi ha dues poblacions molt diferenciades, la del Port i una a la zona nord-est, entre la província de Girona i algunes comarques barcelonines.
Tot i que no presenta problemes importants de conservació, és una espècie protegida (com la majoria d’amfibis) i les seves poblacions són monitoritzades per tal de controlar fluctuacions poblacionals.
Ofegabous (Pleurodeles waltl)
També conegut com a tritó meridional, gandària o peixella, el Pleurodeles waltl és el caudat més gran d’Europa, assolint una llargada de fins a 23 cm. Té una coloració bruna i una forma robusta, però amb el cap deprimit i els ulls molt petits. La cua és gran i forta. Es caracteritza per tenir uns punts de coloració ataronjada a la zona lateral, els quals secreten toxines.
Quan l’ofegabous es sent amenaçat, perfora la seva pell amb les costelles per la zona d’aquests punts taronja, per tal de poder injectar el verí tòxic (inofensiu per a l’ésser humà però mortal per a alguns dels seus depredadors). Aquest sistema van propiciar el seu nom comú, amb la creença popular que el bestiar s’ofegava al menjar-se’l.
Es tracta d’una espècie amb hàbitats nocturns i predominantment aquàtics. A diferència del tritó verd, els ofegabous només es relacionen entre si durant els períodes reproductius. La única diferència estètica durant el zel és que els mascles tenen la cara interna dels braços amb unes rugositats negres.
De la mateixa manera que el seu parent en el grup dels caudats del Port, s’alimenta principalment d’una gran varietat d’invertebrats. Tot i això, també pot depredar larves d’altres amfibis o peixos.
La única diferència estètica durant el zel és que els mascles tenen la cara interna dels braços amb unes rugositats negres
Trobem els ofegabous en basses del vessant marítim del Port, habitualment en punts d’aigua artificials com abeuradors o pous. És una espècie endèmica de la península ibèrica i el nord d’Àfrica, però a nivell de Catalunya només es troba al Port.
Està catalogada com a espècie “Gairebé amenaçada”, ja que les seves poblacions es veuen molt afectades per la pèrdua i fragmentació d’hàbitats, així com pels incendis forestals i la contaminació urbana i industrial.
BioPorts 