Quan sentim als nostres avis dir allò de “cada any els ametllers floreixen abans” no solem fer-los molt de cas. Però ens hem parat a pensar per què passa això i què pot provocar?
El canvi climàtic, amb l’augment de la temperatura global i l’increment de l’aridesa, afecta molts processos ecològics. Algunes plantes tendeixen a modificar el seu període de floració i alguns insectes, el de la seva aparició. Aquest fenomen pot provocar que, en pocs anys de diferència, flors que eren pol·linitzades per uns insectes concrets no coincideixin amb aquests en el temps. És el que coneixem com a desacoblament fenològic o asincronia fenològica.
La fenologia és la ciència que estudia la relació entre els factors climàtics i els cicles dels éssers vius, centrant-se en com varien en el temps els diversos esdeveniments vitals (emergència, dispersió, migració i reproducció) segons la temperatura, les precipitacions, la humitat, etc.
Cada espècie reacciona als canvis de les variables climàtiques d’una forma i amb una intensitat diferents. Per exemple, mentre unes espècies són capaces d’adaptar-se a anys més càlids o més freds, altres modifiquen totes les dates del seu cicle vital a causa d’aquesta variabilitat tèrmica. Aquesta disparitat en la capacitat d’adaptació és la que pot produir desacoblaments fenològics (asincronies) entre espècies que normalment coincidien en uns mesos de l’any concrets.
Aquestes asincronies fenològiques poden tenir conseqüències greus en serveis ecosistèmics tan importants com la pol·linització. En aquests casos, es creu que la discordança temporal es pot agreujar si:
- La planta i el pol·linitzador són especialistes en el sistema de pol·linització, és a dir, la manca dels seus socis habituals a l’hora de pol·linitzar-se no es pot substituir fàcilment per altres espècies de la zona. En casos extrems d’especialització, el desacoblament fenològic pot provocar que una planta perdi tota una temporada de pol·linització.
- Quan l’asincronia es produeix al començament o al final de la temporada de floració, quan ja no queden moltes espècies alternatives per a equilibrar l’absència dels socis habituals.
- Quan hi ha un període de disponibilitat del recurs molt curt. Per exemple, en relacions específiques on la planta floreix durant molt pocs dies o els pol·linitzadors tenen una esperança de vida molt curta.
Diem que una espècie és especialista quan només pot viure en un ventall reduït de condicions ambientals o té una dieta limitada. En aquest cas, una planta pot ser especialista a nivell de pol·linització si només un nombre reduït d’éssers vius són capaços de pol·linitzar-la; pot passar el mateix amb els propis pol·linitzadors.
Per contra, si una espècie és capaç de prosperar en una gran varietat de condicions ambientals o té una dieta àmplia basada amb molts recursos diferents, diem que és generalista. L’abella de la mel de la imatge és, per exemple, una espècie generalista.
Foto: Artur Rydzewski – Flickr
Durant el segle passat, el canvi climàtic va avançar l’aparició de la floració i el període de vol d’insectes pol·linitzadors en una mitjana de 4 dies/ºC/any a les zones temperades com la mediterrània.
Tot i aquesta estadística esfereïdora, encara en sabem poc sobre com d’important és la interrupció de les interaccions planta-pol·linitzador pel canvi climàtic i quines conseqüències pot tenir aquesta interrupció en la producció de llavors o les poblacions de les espècies implicades. També falta informació envers les implicacions ecològiques i evolutives d’aquestes modificacions.
Sembla evident que s’han d’esclarir els motors ambientals de les fenologies de les plantes i els seus pol·linitzadors, per tal de poder fer millors prediccions sobre l’efecte del canvi climàtic en un servei ecosistèmic clau com la pol·linització.
Al 2015, un estudi científic es va proposar esbrinar l’efecte de certes variables climàtiques, com la temperatura global i el nivell d’aridesa, en aquesta sincronia temporal entre les plantes i els seus pol·linitzadors. Però, a diferència d’altres estudis similars, volien fixar-se amb els efectes a nivell de comunitat (agrupant les dades de totes les espècies d’un ecosistema).
El seu objectiu era generalitzar les conseqüències fenològiques del canvi climàtic en el desacoblament de tota una comunitat de plantes-papallones. Es van proposar fer-ho provant l’efecte d’aquestes variables climàtiques en les interaccions (avaluant el canvi en la data de floració de les plantes i la data mitjana de vol de les papallones) i identificant l’estació de l’any en que les variables climàtiques tenien un efecte més gran sobre les asincronies.
A més, volien provar si les dues generacions anuals de papallones ho sofrien per igual i si l’efecte era el mateix en papallones especialistes que en generalistes.
L’estudi es va realitzar gràcies a les dades de 17 anys d’observacions de les interaccions entre les papallones i les plantes d’una parcel·la dels aiguamolls de l’Empordà (a la imatge). En total, el conjunt de dades agrupava 12 espècies de papallones, 17 espècies de plantes i 39 possibles interaccions entre elles.
Foto: Adriana Serra – Flickr
Els resultats van ser sorprenents. Primerament, no es va detectar una tendència climàtica clara en el període (1996-2012) i regions estudiats per a les variables climàtiques investigades.
Tot i això, les mitjanes de les dates de floració de les plantes i del vol de les papallones van patir una gran variació en la majoria d’espècies. Es va senyalar l’aridesa durant els mesos d’hivern com la variable climàtica més determinant, ja que va conduir a una disminució del solapament temporal de les flors amb la generació primaveral de les papallones. A més, totes les generacions estaven més afectades pel nivell d’aridesa que per la temperatura en sí. Això s’explica pel fet que l’aridesa és un tret climàtic que engloba els efectes de precipitacions, temperatura, insolació, vent, etc. en un sol valor.
D’aquesta manera, es pot extrapolar que, a la regió mediterrània, les asincronies estan més condicionades pel nivell d’aridesa que per la pròpia temperatura i, per tant, l’aridesa pot ser un tret climàtic clau per a fer més i millors prediccions d’aquesta regió.
Al contrari del que es pensava, els resultats de l’estudi van mostrar que les papallones especialistes i generalistes són igualment vulnerables a les asincronies fenològiques. D’altra banda, es va observar que la floració de les plantes respon més fortament que els insectes a les condicions climàtiques.
Arribats a aquest punt, és moment de centrar-se en el focus principal de l’estudi: els efectes a nivell de comunitat. L’anàlisi estadístic a nivell comunitari va evidenciar un efecte del canvi climàtic global sobre la asincronia temporal de les interaccions planta-papallona, tot i que la magnitud de l’efecte era feble.
Les explicacions a aquest resultat es van centrar en la variabilitat de les respostes de cada espècie al canvi del clima i en la capacitat que tenen els ecosistemes amb alts nivells de biodiversitat d’amortir els efectes negatius dels canvis fenològics d’algunes espècies. El conjunt de totes les espècies ajuda a mantenir el col·lectiu, la comunitat.
“La biodiversitat assegura als ecosistemes contra la disminució del seu funcionament, ja que tenir moltes espècies proporcionarà més garanties de que els serveis ecosistèmics es mantinguin en funcionament si algunes espècies fallen”
Hipòtesi d’assegurança de la biodiversitat
Al final, el que ve a dir aquesta hipòtesi és que hem de preservar la nostra biodiversitat, ja que un ecosistema més divers sempre serà un ecosistema més fort davant les pertorbacions.
Calen més raons per prendre’s seriosament la conservació del nostre entorn natural?
BioPorts 