Parlem d’un conflicte d’espècies invasores. Com s’ho va fer el cranc de riu americà per a reduir de manera dràstica la població del cranc de riu autòcton?
El cranc de riu de potes blanques o cranc de riu autòcton (Austropotamobius pallipes) és el crustaci dulceaqüícola autòcton més gran de Catalunya, assolint entre 8 i 12 cm i pesant entre 25 i 60 grams. Es reconeix per tenir el cos comprimit lateralment, els tres primers pleopodis (apèndixs abdominals) en forma de pinça i un color principalment marró o rogenc. La part anterior de les potes és blanquinosa, donant nom a l’espècie.
Es tracta d’una espècie omnívora (menja tant mol·luscs, larves o capgrossos com plantes aquàtiques o subaquàtiques) que surt dels seus amagatalls durant la nit per a alimentar-se. D’activitat principalment sedentària, els crancs de riu autòctons vivien tranquil·lament en grups de 10 individus al bentos dels rierols d’aigües clares, oxigenades i de poca profunditat del Port. Però aquesta estabilitat poblacional de l’espècie va començar a trontollar fa mig segle.
Tot va canviar per al cranc de riu autòcton a partir dels anys 70. La seva població es va començar a reduir dràsticament per la destrucció del seu hàbitat, la pesca furtiva i la contaminació de les aigües. Durant aquells anys, era força habitual anar al riu a pescar-ne per menjar-se’ls. Tot i això, la regressió no va ser dramàtica fins que va aparèixer el cranc de riu americà (Procambarus clarkii).
La gran resistència i capacitat reproductiva del nou competidor americà el va convertir ràpidament en una espècie invasora. Aquestes característiques feien que competís més eficaçment pel mateix aliment i espai que l’espècie autòctona, desplaçant-la lentament però inexorable. A més, el crustaci americà va portar amb ell la malaltia fúngica afanomicosi, a la qual ell era immune. Aquesta patologia, causada pel paràsit fúngic Aphanomyces astaci, s’escampa a través de les espores d’aquest i causa una mortalitat de pràcticament el 100% dels crancs autòctons afectats.
Un dels trets físics sobre el cranc autòcton que serveixen per diagnosticar-li l’afanomicosi és la presència d’hifes (filaments que formen el miceli un fong) entre els segments de l’abdomen, tot i que normalment la malaltia no es detecta fins que el cranc no és mort. L’única mesura preventiva que es pot prendre davant aquesta malaltia, a banda d’intentar evitar l’expansió del cranc americà, és l’aplicació d’antifúngics als crancs autòctons sans.
L’epidèmia d’aquesta malaltia va fer que la població de cranc autòctona a Catalunya quedés localitzada a punts molt concrets, en els quals és relativament abundant, i passés a ser espècie protegida. Actualment ho és tant a nivell català com espanyol i europeu, de manera que n’està totalment prohibida la seva pesca.
Afortunadament, la població de cranc de riu autòcton del Port és estable en molts dels rierols de muntanya que tenim. Per tant, és important també conèixer bé com és l’invasor per poder-lo eliminar si el trobem.
El cranc de riu vermell o cranc de riu americà (Procambarus clarkii) és una espècie de crustaci dulciaqüícola originària dels Estats Units i Mèxic. Es tracta d’un cranc de grans dimensions, d’entre 10 i 12 cm i un pes mitjà de 40 grams. Destaca molt pel seu color vermellós o enfosquit i les seves rugositats, amb un parell de crestes darrere els ulls.
Aquesta gran capacitat d’adaptació de la que parlàvem fa que pugui viure en tot tipus d’ambients de rius, basses, llacs i embassaments, podent-se aclimatar a zones salines i aigües contaminades. Va ser introduït de manera intencionada per primera vegada a Europa precisament a Espanya, amb la intenció de pescar-lo per al seu consum. De fet, Espanya és dels únics països on es menja aquest crustaci.
BioPorts 