Com ja vam veure, els cultius de secà són molt importants al Port. Tot i això, des de 1960 han patit una davallada progressiva que ha portat a l’abandonament de molts conreus. Què hi creix?
Tot i que en llenguatge popular es diria que hi creixen “males herbes”, els paisatges de brolles, màquies i garrigues que es desenvolupen en els bancals abandonats són un paisatge típicament mediterrani. Potser no seran els paisatges més fotogènics, però la seva florida primaveral és ben acolorida i aromàtica, atraient una gran diversitat d’insectes.
Cal tenir en compte que la dinàmica natural mediterrània inclou el foc i que molts d’aquests paisatges es generen en una successió posterior als incendis o, si més no, són susceptibles de propagar-lo, ja que és componen d’elements molt secs.
Els arbustos dels que parlarem en aquest article només són alguns dels exemples de la gran quantitat d’espècies vegetals que apleguen aquests hàbitats. A més, aquests paisatges assolellats atreuen molts rèptils i petits ocells, com els tallarols o les perdius.
Brolles
Les brolles són formacions d’arbustos, mates i herbes d’entre 0,5 i 2 metres d’alçada. Per tant, són estructures naturals que poden recobrir la major part del sòl però deixant passar molta claror, sent espais molt assolellats.
Es pot formar tant en terres calcàries (on predominaran els brucs d’hivern com els de la fotografia, el romaní o la carrasca) com silícies (creixeran bruc boal i estepes).
Com hem dit, es tracta de vegetació generalment molt seca, el que implica que és fàcilment inflamable. Sabent això, quan passegem per paisatges d’aquestes característiques s’ha d’anar amb especial compte de no deixar-se escombraries (especialment vidres) que puguin generar accidentalment un incendi o foc descontrolat.
Són típiques de la regió mediterrània i podem trobar-les a la part basal del massís del Port.
Foto: Gerard Gaya
Màquies
Al contrari que les brolles, les màquies són formacions vegetals denses i ombrívoles, caracteritzades per la presència d’arbustos alts (d’entre 1,5 i 4 metres) adaptats a la sequera.
Al Port trobem la màquia litoral de garric, margalló i llentiscle, que s’identifica per la presència d’espècies que no toleren el fred. S’hi poden trobar arbres com el pi blanc, el garofer o l’ullastre, així com els arbustos que porta en el propi nom. També sol haver-hi arítjols, rogetes o esparragueres.
Les màquies són pròpies de terres mediterrànies amb una gran sequera estiuenca, com són el sud d’Europa, el nord d’Àfrica i alguns zones del Pròxim Orient.
Foto: Nicolas Mirguet – Flickr
Garrigues
Com el seu nom indica, les garrigues o garrigars són agrupacions vegetals on predomina el garric (Quercus coccifera). Aquesta espècie, molt abundant arreu de la mediterrània, és similar a l’alzina o el carrascar però amb forma arbustiva.
Per extensió, també s’anomenen garrigues a les formacions arbustives baixes (de fins a 1 metre d’alçada aproximadament) que no tenen garric.
Com la resta de formacions esmentades, es tracta d’un hàbitat típicament mediterrani i relativament difícil de penetrar, ja que abunden els arbusts punxeguts.
Foto: Gerard Gaya
BioPorts 